Joan Pedragosa :: Alliberament a través de la geometria

Alliberament a través de la geometria


Barcelona, 03-2006
Daniel Giralt-Miracle
Crític i historiador de l'art


Comprendre l’harmonia i l’ànima de la forma m’ha suposat un considerable espai de temps. (Joan Pedragosa 2004)

Per poder entendre en tot el seu sentit l’obra de Joan Pedragosa (1930-2005) cal invertir el procés normal d’interpretació d’una trajectòria artística. És a dir, cal començar pel final, examinant les seves darreres obres, particularment les que va fer els últims quatre o cinc anys de la seva vida, i buscant la seva raó de ser, el que ell anomenava “la destil·lació de les formes”, per a descobrir així els processos que el van portar a ser escultor amb totes les de la llei. Aquesta anàlisi, però, acabarà revelant-nos un substrat més profund perquè finalment Pedragosa no tan sols va ser un depurat delineant, un exigent dissenyador gràfic o un escultor primmirat -que ho va ser, i molt-, ja que el comú denominador de tota aquesta trajectòria és la geometria: la teoria, la pràctica i la poètica de la geometria. Com Gaudí, Pedragosa podia haver afirmat “Sóc geòmetra, és a dir, sintètic”, “jo ho calculo tot” o “la geometria en l’execució de les superfícies no complica, sinó que simplifica la construcció” i un simple recorregut per la seva obra ens ho constata.

Entre el 1947 i el 1950 a Badalona, i de la mà del tecnòleg Pere Casajoana, es va introduir en el dibuix lineal i l’estètica industrial, en unes classes que van potenciar la seva inclinació natural per la geometria, és a dir, per la part de la matemàtica basada en la intuïció de l’espai, i van orientar definitivament la seva professió-vocació, encara que abans d’arribar a l’escultura pura va seguir un llarg procés de creació plàstica, al rerafons del qual sempre hi havia la geometria.

A partir del 1955 col·laborà en diferents estudis gràfics de Barcelona, en els quals va fer el seu aprenentatge com a dissenyador. El 1961 contribuí a la fundació de Grafistes Agrupació FAD i el 1962 establí el seu propi estudi al carrer de Tuset, el que va concentrar més agències de publicitat i el que va provocar una renovació de la imatge gràfica de la nostra cultura.

Abans, però, havia passat per Suïssa, concretament pel Conseil de Publicité Ralph M. Chavannes de Lausana, on dirigí el departament de Creació Gràfica. I és que no va ser per atzar que Pedragosa va triar aquell país, on aleshores hi havia l’escola més radical en la utilització dels paràmetres geomètrics aplicats a la gràfica.

Les tipografies, les il·lustracions, la fotografia, les marques, els cartells... tot era sotmès a un procés de diagramació rigorós encara més estricte que el proposat per la mateixa Bauhaus. De fet, la divisa d’aquella escola -que lideraven Max Bill, Josef Müller Brockmann, Richard Paul Lohse i Emil Ruder- era la que defensava “l’art concret”, que segons Camille Graeser representava “construir i desenvolupar ritmes sobre fonaments geomètrics” i fer una “creació i configuració estrictament lògica de les obres d’art”, perquè per a ells concret era sinònim de “puresa, norma i ordre”.

És a dir, que a Suïssa Pedragosa trobà unes ànimes bessones, que tenien les seves mateixes inquietuds i que treballaven com ell. El resultat va ser que la seva predisposició innata per posar la lletra i la imatge ordenament sobre les superfícies planes es va veure implementada fins al punt que, de retorn a Barcelona, desenvolupà el seu món gràfic a través d’aquelles pautes. I va ser precisament aquesta capacitat de geometritzar l’espai la que va fer que Joan Perucho, el 1966, el definís com un grafista “rigorós i científic”, probablement el que més ho va ser de la seva generació. Instal·lat, doncs, al seu estudi del carrer de Tuset, va viure uns anys de gran activitat professional i d’una enorme projecció pública: col·laborà en l’organització d’exposicions, en la creació d’anuaris, impulsà revistes, donà suport i s’implicà en l’ensenyament del disseny, potencià els contactes amb associacions internacionals i tot això sense deixar de dissenyar: marques, etiquetes, anuncis, fullets, llibres, portades de revistes, cartells, embalatges, etc..., que han quedat per sempre més en el nostre subconscient i en els quals encara avui podem descobrir l’empremta suïssa.

Només hem de recordar els seus logos (els de l’insecticida Fogo o el de la Costa Brava, o el vigent de la galeria Rosa Bisbe), els seus cartells (el de la Fira de Mostres de Barcelona del 1960, el del Saló Nàutic de Barcelona del 1964, el del IV premi de dibuix Joan Miró del 1965 o el contundent de Viva Agi del 1971), les seves il·lustracions (particularment les relacionades amb la sèrie “Tempore fugit”), el seu alfabet (Galaxy) o la compaginació que va fer de llibres (com la Col·lecció d’Art Hispànic de La Polígrafa). Però a poc a poc, en la dècada dels setanta, començà a abandonar la geometria aplicada al disseny i la comunicació per a iniciar uns experiments de construcció espacial amb nous materials o diferents tipus de paper o cartró. De fet, la seva obra dels primers anys vuitanta ja posa de manifest una clara interacció entre volum i espai, buscant sempre la tridimensionalitat, que donà pas a partir del 1986 a les seves “escultures de sobretaula”, amb les quals abordà la recta final que l’hauria de portar a practicar l’escultura total, perquè aquelles peces de petit format articulables, transformables o basculants, denominades rotarys i mòbils, d’inspiració constructivista que feia amb cartró, PVC o fibra de vidre, i la sèrie denominada “Geometria opcional” que va emprendre als noranta són la gènesi d’un treball escultòric que trobà la seva culminació en les obres que van conformar les exposicions “La geometría como seducción”, que presentà al Centro Cultural Cajastur d’Oviedo al gener del 2002 i “Llum a les Arestes”, que inaugurà al Centre Cultural de la Fundació Caixa de Terrassa l’abril del 2004, una selecció de les quals configura aquesta exposició de Badalona.

Per a mi, la dècada dels vuitanta és la de la desclosa del Joan Pedragosa més genuí, la de l’artista que aconseguí inserir en l’espai les seves formes abstractes, desenvolupant una poètica pròpia i esdevenint ”l’artista de la geometria” -com el va denominar M. Lluïsa Borràs-, que no buscava representar, sinó plasmar pràcticament uns sentiments, unes idees, una visió de l’espai, cosa que només es pot portar a terme si s’és un geòmetra integral, si s’entén la geometria com a experimentació, com a recerca, com una opció per definir unes formes, uns espais i uns volums.

No endebades Pedragosa portà la geometria reglada a les últimes conseqüències; amb les formes guerxades delimità espais interiors i exteriors i va extreure la màxima vibració de les superfícies planes flexionant-les, corbant-les, entrecreuant-les, en una nova versió del “dibuixar en l’espai” de Juli Gonzàlez.

En les seves mans la geometria es transformà en una plàstica pura que, ajudada pels títols que donava a les seves obres en llatí, ens permet entreveure la càrrega metafísica subjacent, perquè Pedragosa, malgrat ser un racionalista empíric, era també un home de reflexions metafísiques, no mancades de sentit de l’humor i de sornegueria. No necessitava el volum i la massa dels figuratius per expressar tridimensionalment els seus sentiments perquè a partir d’unes superfícies planes, que retallava, interseccionava i torsionava, aconseguí bastir un món inconfusiblement propi, que té les seves arrels en el constructivisme rus, el neoplasticisme, el gestaltisme, el neoconcretisme, el cinetisme i un cert minimalisme, tendències amb les quals coincidí només morfològicament, perquè la de Pedragosa sempre va ser una geometria pròpia, que es remuntava a Euclides i a Pitàgores i transitava per Luca Pacioli, Johannes Kepler i els renaixentistes fins arribar a L. Euler, i que buscava desaforadament una expressió contemporània que aconseguí en la maduresa de la seva vida. Per això entenc el seu camí com un alliberament del seu ésser més profund a través de la geometria.

Joan Pedragosa (Badalona 1930 - Barcelona 2005) va ser un reconegut dissenyador gràfic que, a partir de la creació de figures tridimensionals en cartolina, mòbils i altres petites peces escultòriques, es va anar endinsant en el món de l'escultura de gran format i en materials sòlids, a la qual va dedicar els darrers anys de la seva vida.

Aquesta exposició és la primera que li dedica Badalona, la seva ciutat. Tot i que se centra en l'escultura, incorpora també molts dels dissenys de Joan Pedragosa, i permet seguir el recorregut d'aquest artista rigorós i amant de la geometria, que només ell sabia posar tan bé al servei de l'expressió.